miércoles, 21 de julio de 2021

Un mestre

 A on reïra de bet deuen haver anat a raure els ossos corcats d'aquell jaio del dimoni? Aquesta frase, o més aviat el seu sentit, havia martellejat el meu cervell sovint. Quan un fa classe, hi ha una bona part que un pensa –falsament– que és collita pròpia, però hi ha una sèrie de referents que van restar a la memòria i que fan de motor de l’activitat docent sovint sense adonar-te’n, fins que n’ets conscient de la influència aclaparadora del model.

Fa molt i molt de temps, un nano habituat a la indiferència i al maltractament de companys i professors, creia que el món real era el de la situació adversa que vivia. Per ell, llavors, allò positiu era el que després va descobrir que era impresentable, i allò que li deien que era tan negatiu, esdevenia el món real a on realment se sentia còmode. Ell havia vist que no se sentia bé en aquell ambient, però creia que viure-hi i acostumar-s’hi era el que havia de fer. Els mals costums –en l’opinió d’aquells “mestres”– eren els que havia d’evitar. Els bons costums, tanmateix, eren els que li agradaven malgrat que els rebutjava instintivament. Se sentia molt malament, fora de lloc, i no era capaç de saber per què.

Onze anys després, per fi, va venir algú a l’escola que era diferent. Parlava tranquil·lament de la seva vida quotidiana, sense res a amagar. S’explicava perfectament de manera que entenies tot el que deia. I si hi havia res que no comprenies, ell assumia que no era culpa teva, sinó d’ell, i et dedicava especial atenció. Allà vaig descobrir que quan un alumne no entén quelcom, vol dir que la majoria tampoc no ho ha entès, i que per això tornar-ho a explicar no és només una bona idea, sinó l’obligació de tot professor, una i mil vegades. També vaig descobrir que només s’explica bé allò que ets capaç d’entendre, i així vaig saber que prou vegades els professors explicaven el que no comprenien, i tiraven la culpa als alumnes de no entendre el que, segons ells, era evident. Un diàleg entre ignorants sense solta ni volta.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer bé aquell professor. Com deia, parlava d’ell mateix i fins i tot de la seva intimitat. Vaig veure que no hi havia res de dolent en això. Al cap i a la fi, tothom tenim gustos semblants, interessos similars i neguits compartits amb tota la humanitat. Jo havia après a callar tot plegat. M’havien fet entendre que hi havia temes dels que era millor no parlar-ne. Amb els anys vaig aprendre que qui callava sovint era perquè tenia quelcom que no feia de ben explicar. De vegades, anys després, va haver-hi denúncies sobre aquells silencis passats...

Va passar el temps, i aquell nano va descobrir que ell mateix era algú tan normal com la resta. Va veure que quan parlava de la seva vida, els seus interessos eren com els de qualsevol altre. Que no era tan “bitxo rar” com sempre s’havia pensat. I que, com tothom, tenia potencial per fer entendre a la gent coses complexes que l’interessaven. Que sabia explicar-se, segons li deien, malgrat que ell no ho creia. I que el secret de saber-ho fer era només la preparació prèvia, i, sobretot no enganyar-se a ell mateix pensant que comprenia quelcom que no havia arribat a entendre.

Tan forta va ser la cerca d’allò que desconeixia, que els seus dubtes i sinceritats sobre la seva ignorància el van portar a escriure els seus llibres i articles més importants i més difosos. La cosa jutjada, la prova, l’oralitat al procés i d’altres temes eren també incògnites per tota la resta de la gent, igual que aquelles preguntes que no gosava fer quan era adolescent pensant que ell era l’únic que ignorava aquelles coses.    

Un dia les xarxes socials van fer retrobar alumne i professor, trenta anys després. El professor havia canviat només un xic, però era la mateixa persona, i encara més entranyable que el recordava de llavors. L’edat li havia tret orgull i li havia afegit un realisme que ja practicava però que la impulsivitat dels seus 25 anys llavors amagava. Continuava somiant, però era ell mateix, igual que aquell nano ple de dubtes que només volia conèixer un univers a on fos normal i acceptat, com el que va trobar en arribar a la Universitat. Un món de gent desconeguda, més educada en l’empatia i en la curiositat per allò diferent. Un món que només havia vist a través de l’escletxa que va representar aquell professor.

A on reïra de bet deuen haver anat a raure els ossos corcats d'aquell jaio del dimoni? Raïen ben vius, no era un jaio ni tenia res corcat, i molt menys el senderi. Era ell mateix, un mestre, en Magí Camps, el meu mestre i segurament de molta altra gent.

Ell, humil, no ho sabia.

miércoles, 1 de abril de 2020

TELETRABAJO EN LA UNIVERSIDAD


            Dentro de la desgracia, de lo poco bueno que está trayendo esta crisis del coronavirus es que está desenmascarando algunas de las incomprensibles costumbres sociales más inveteradas que arrastrábamos desde antes de la generalización de internet. En estos días nos estamos dando cuenta de que muchas burocracias no son necesarias, y que una gran cantidad de personas pueden trabajar desde casa. Cuidado, no obstante, con generalizar el modelo. No todos disponen en casa de un espacio donde trabajar, dados los precios de la vivienda de antes de la pandemia. Ya veremos después.

            Con todo, algo que es posible que se reforme tras esta crisis es el modelo de estudio universitario. Hace ya mucho tiempo que en general –hay excepciones– se impuso en España –no así en otros sitios– el modelo de profesor que llega a clase y dicta apuntes. Hay que reconocer que es un modelo muy cómodo para los alumnos, que llegan ya a casa con resúmenes de la materia que luego pueden estudiar. Pero se piensa poco en que también es comodísimo para los profesores, que año tras año pueden limitarse a leer sus propias notas en clase, sin más esfuerzo.

            El modelo es muy negativo para el aprendizaje, y de hecho es el que provocó las críticas a la clase magistral. Aleja a los estudiantes universitarios de la lectura de libros, lo que repercute muy negativamente en su formación, que queda confinada a los apuntes. Y va transformando a los profesores en autómatas incapaces de salir de su pauta y que apenas investigan, lo que es terrible para la ciencia. A diferencia del resto de profesorado, el universitario tiene la obligación de investigar para generar conocimiento que transmita en sus clases. La Universidad es el primer eslabón de la cadena docente, y si se anquilosa en la repetición de los apuntes de cada año, esa pobreza intelectual la padecen todo el resto de niveles de la docencia hasta la enseñanza infantil, porque todos ellos beben de los frutos de la investigación universitaria. Si esos frutos no se cosechan, el modelo se agota y la enseñanza y el consiguiente aprendizaje cada vez se quedan más atrás.

            El teletrabajo de estos días está obligando a los alumnos a acudir a los libros online o electrónicos, que debieran ser más baratos o estar financiados en parte por las arcas públicas para que los alumnos no se empobrezcan adquiriéndolos. Reproducir online la docencia tradicional no es realista, porque no todos los alumnos disponen del mismo nivel de conexión ni de la misma infraestructura para seguir las clases. Al contrario, unos vídeos breves explicativos de lo más esencial o más dificultoso de cada tema debiera bastar, realizando después tutorías online para la resolución de dudas.

            Estos días estoy poniendo en práctica ese modelo, y por los mails con cuestiones de los alumnos que voy recibiendo, debo decir que nunca el nivel de sus preguntas había sido generalizadamente tan alto. No pregunta igual quien nada sabe, que aquel que previamente se ha documentado leyendo, y se nota extraordinariamente. La profundidad de reflexión está aumentando, y si seguimos en esta línea es bastante probable que el nivel de formación de la “generación del coronavirus” sea francamente superior. Limitándolo a la materia de la que soy profesor, ello redundará en que en el futuro tendremos mejores jueces, fiscales, abogados, etc. Y que cuando esos profesionales lleguen a la política –algunos lo harán– serán sin duda personas más preparadas para gobernar, lo que será en beneficio de todos.

            Es posible que ello acabe cambiando el modelo universitario. Después de esta tragedia parece inevitable una crisis económica que nos va a obligar, nuevamente, a apretarnos todos el cinturón. Esta crisis, a diferencia de otras, la estamos sufriendo todos y a la vez.

Quién sabe si ello propiciará un cambio definitivo en la docencia universitaria, menos presencial pero con presencia más útil, centrada en el razonamiento abstracto de los debates en clase, en las prácticas y en las preguntas informadas de alumnos que sabrán que no tiene sentido venir a clase sin haber leído antes. El profesorado deberá investigar más y mejor, y las aulas se llenarán de auténticas clases magistrales que merezcan ese nombre, en las que ya no exista la salmodia de los apuntes, sino la luz intelectual del razonamiento abstracto. Libertas perfundet omnia luce –la luz de la libertad lo ilumina todo–, dice el lema de mi querida Universidad de Barcelona. Podría ser el de cualquier otro centro docente. Sólo son libres las personas a las que les gusta pensar.